Pere Rovira i Planas (Vila-seca, Tarragonès, 1947) és un poeta català. És llicenciat en filologia i treballa en l'ensenyament secundari. Ha tingut cura de l'edició de la Poesia completa de Miquel de Palol. Col·labora a les publicacions La Vanguardia, El País, Avui, Lletra de Canvi, Ínsula, Quimera, Diario 16, Segre, La Mañana i Barcarol. El 1980 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.Premi carles Riba 2002 de poesia amb l'obra "La mar de dins´.
Narrativa: Diari sense dies.
Novel.la: L'amor boig.
Poesia: La segona persona (1979)
Distàncies (1981)
Cartes marcades (1986)
La vida en plural (1996)
La mar de dins (2003)
Poesia 1979-2004 (2006)
divendres, 27 de maig del 2011
divendres, 20 de maig del 2011
divendres, 6 de maig del 2011
divendres, 29 d’abril del 2011
PERE CALDERS
Pere Calders va néixer a Barcelona l'any 1912. És un dels escriptors més llegits de la literatura catalana, destacat com a contista.
Als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner", escriu els que han estat considerats els seus millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica, com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) . Torna a Catalunya el 1962. Fa feines editorials i col·laboracions periodístiques i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li arriba la popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d'aleshores es van reeditant tots els seus llibres i encara se'n publiquen de nous amb contes inèdits. Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1993).
Fou Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Contes de Pere Calders
Als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner", escriu els que han estat considerats els seus millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica, com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) . Torna a Catalunya el 1962. Fa feines editorials i col·laboracions periodístiques i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li arriba la popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d'aleshores es van reeditant tots els seus llibres i encara se'n publiquen de nous amb contes inèdits. Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1993).
Fou Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Contes de Pere Calders
L'EXPRÉS
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.VENIM DE LA POLS
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa" responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura. dijous, 14 d’abril del 2011
Joan Margarit i Consarnau
Joan Margarit i Consarnau
És poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.
Aquí us deixo un poema del Joan Margarit de l'edat roja.
Recorda quan encara no sabies
que no et tindria pietat la vida.
Amor i temps: el temps que és en nosaltres
com la sorra del riu que, a poc a poc,
va canviant la forma de la costa.
L'amor, que ha copiat en els teus ulls
la claredat de l'illa del tresor.
Sensual, solitària, voltada
per la sonora senectut del mar
i pels crits militars de les gavines.
El somni clandestí d'un home gran.
que no et tindria pietat la vida.
Amor i temps: el temps que és en nosaltres
com la sorra del riu que, a poc a poc,
va canviant la forma de la costa.
L'amor, que ha copiat en els teus ulls
la claredat de l'illa del tresor.
Sensual, solitària, voltada
per la sonora senectut del mar
i pels crits militars de les gavines.
El somni clandestí d'un home gran.
Joan Margarit
Un altre poema que m'agrada és:
PRIMER AMOR
Un altre poema que m'agrada és:
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit
divendres, 8 d’abril del 2011
Presentació
Hola em dic Ariadna Luque Valencia, aquest és el meu bloc de l'optativa Taller de poesia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)